La Quaresma, camí que ens porta pel desert

Reflexió sobre els textos litúrgics del primer Diumenge de Quaresma del cicle A

La primera lectura d’aquest dia, comença recordant-nos que Déu modelà l’home amb pols de la terra, li bufà a la cara per fer-li entrar un alè de vida i es convertí en un esser animat (Gn. 2, 7) i des del principi el poble fidel de Déu ha entès amb aquesta imatge, que Déu a infós en la humanitat una part de si, el seu alè, cosa que pels primers creients significava que la humanitat amb aquest signe havia rebut el do del l’Esperit. Aquesta imatge lliga amb l’inici de l’Evangeli propi d’aquest dia, a on segons l’Evangelista St. Mateu Mt. 4,1 – (Lluc també ho dirà) ens diu que va ser l’Esperit Sant qui acompanyà a Jesús, ja en la preparació de l’inici del seu ministeri pel Camí del Desert. Aquestes imatges ens haurien d’ajudar a tenir sempre present, que Déu mai ens deixa sols i que des del principi de la nostra vida ens acompanya per mitjà del seu Esperit.

Per això ara que estem començant la pràctica dels exercicis quaresmals, hauríem de fer com el Senyor Jesús; deixar-nos conduir pel camí d’aquests quaranta dies. I es que al igual que pel Senyor Jesús, aquest temps de quaresma ens ha de servir com a temps de preparació, d’entrenament, d’animació per poder arribar a viure una vida nova el dia en que celebrarem la Pasqua. Com fer aquest exercici de preparació? com fer aquest entrenament que ens portarà a ser persones noves? com animar-nos a ser autènticament millors persones cada dia? Doncs el mateix Senyor Jesús ens dona les pautes per poder fer-ho: El dejuni, la pregària i l’ajuda als nostres germans, seran la clau per assolir aquests objectius.

Curiosament, més que mai, ahores d’ara, fer aquests exercicis ens resulten un autèntic pas pel desert. La comoditat i el benestar dels nostres dies ens impedeixen d’entrar en aquesta dinàmica. Per això el que primer se’ns ofereix és l’oportunitat de pregar, donat que la pregària la podem fer allà a on som. L’únic que se’ns demana és obrir el nostre cor i deixar actuar l’Esperit Sant. Serà just aquest el moment quan començarem el nostre camí pel desert. Aquest primer pas ens portarà al retrobament de nosaltres mateixos, però no un retrobament ego-centrista sinó en relació amb el nostre esperit (aquesta és una característica de la pregària) i descobrint la naturalesa del nostre esperit, descobrirem Déu. El Déu qui ens ha donat el seu alè (ruah) i amb Ell, la nostra vida.

El segon exercici al que ens mou l’Esperit, és el de fer el dejuni i l’abstinència. És un moviment natural, cal incomodar-nos, cal sortir del nostre benestar, per ser conscients de que la nostra persona no sols necessita pa, si no que necessita també de la paraula d’aquell qui ens ha infós la vida.

Certament fer dejuni als nostres dies pot resultar no una cosa estranya, més aviat als nostres dies es promou la cultura del dejuni per mantenir la nostra condició física, ara bé, en el nostre cas, el dejuni ens portà més enllà, ja que ens ajudarà a adonar-nos-en que la persona no sols porta el control del sentiment volitiu (una de les raons per les quals cauen en pecat Adam i Eva és justament deixar-se portar per ell) si no que en la persona hi ha força de voluntat i un esperit que no necessita del menjà físic, si no ser enfortit amb una altra pràctica.

El tercer exercici al que ens mou l’Esperit Sant en aquest temps quaresmal, és el de l’ajuda als nostres germans. La pregària ens porta al retrobament amb Déu, el dejuni i l’abstinència a sortir de nosaltres mateixos i en aquest sortir de nosaltres ens trobem als germans. En descobrir-los, veiem que sent diferents de nosaltres ens complementen i això ens dona riquesa i vida. Riquesa, per la multitud d’oportunitats que presenten les diferents maneres d’entendre la vida i d’ajudar-nos (amb aquesta acció s’enfortirà la nostra vida comunitària). I vida, perquè serà en comunió amb els altres i tots plegats moguts pel mateix Esperit, que arribarem a superar temptacions, dificultats i per conseqüència a gaudir dels millors moments de la vida.

Aquest últim exercici ens recorda que el Senyor Jesús en acabar el seu pas pel desert, s’enfrontà al maligne i tot i que estava extenuat pel dejuni, va ser prou fort i tingué la saviesa per sortir endavant a cada prova de l’enemic, la qual cosa mostra com el  Sant Esperit l’acompanyà amb la gràcia dels seus dons fins al final.

Mn. Alfons