Carta pastoral de Mons. Josep Lluís Serrano

Perquè tingueu vida

Estimats diocesans,
estimada Església d’Urgell

Es compleix ara el primer any de ministeri episcopal enmig vostre com a bisbe diocesà. No puc deixar de donar gràcies a Déu per tot el que Ell realitza en vosaltres. Un agraïment que us faig arribar per la vostra fe, per totes les comunitats cristianes, pel vostre lliurament, servei i testimoni de vida cristiana. Gràcies a tots vosaltres: preveres, diaques, monges, religiosos i religioses, verges consagrades, seminaristes, famílies, laics i laiques de la nostra Església d’Urgell.

Com a pastor d’aquesta diòcesi agraeixo a Déu el ministeri episcopal mil·lenari de tots els meus germans bisbes que l’han guiada i l’han estimada, des del bisbe sant Just fins a l’arquebisbe Joan-Enric Vives, predecessor meu en aquesta antiga seu episcopal.

Com a Església que fa camí a Urgell soc testimoni del vostre amor per la nostra Església diocesana. Formar-ne part és un goig perquè ens sentim «família diocesana» amb les particularitats i riqueses que comporta la nostra diversitat històrica i geogràfica. El vostre compromís eclesial es manifesta en la participació en molts aspectes de la vida diocesana, alguns assumint responsabilitats a nivell diocesà, arxiprestal i parroquial, altres formant part de la vida de les diverses parròquies, moviments eclesials, grups de joves, educació en el lleure i en les classes de religió.

Tenint-vos en el meu cor de pastor, em plau adreçar-vos aquesta carta pastoral, després d’aquest primer any i després d’haver consultat el Consell de Presbiteri i el Consell Diocesà de Pastoral. Desitjo compartir amb vosaltres les prioritats que han de marcar la vida i el treball de la nostra Església diocesana en aquests propers anys. Prioritats que ens han d’ajudar a reflexionar, discernir i veure metodologies que ens portin a enfortir o donar resposta a les realitats pastorals actuals. Per aquest motiu -cadascú des de la nostra corresponsabilitat en la vida d’Església- ens hem de sentir convidats a reflexionar-les i cercar la manera de portar-les a la pràctica.

1. En unió amb Crist

«No naixem cristians, esdevenim cristians». Així ho afirma Tertul·lià, pensador i teòleg del s. II. Des d’un punt de vista personal aquesta frase subratlla l’elecció i la decisió conscient, la convicció i el compromís personal que comporta acollir el do de la fe en la pròpia vida. Sociològicament parlant, manté la seva actualitat. La fe no es transmet espontàniament en la nostra societat actual. El mateix verb «esdevenir» ens indica tot un procés: anar configurant el nostre ésser, la nostra vida a l’Evangeli del Crist, una joiosa tasca que dura tota la vida.

Per mitjà del Baptisme ens unim a Crist i estant empeltats en Ell rebem la seva Vida. I mantenim aquesta unió personal amb el Crist per mitjà dels sagraments que l’Església ens ofereix, la pregària i la comunió de vida amb el Senyor. L’evangelista St. Joan ens recorda les paraules del Senyor: «Jo soc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res« (Jn 15,5).

Conscients d’aquest esdevenir cristians, d’aquesta veritat, convé que ens sentim cridats a acompanyar les persones en el seu camí de fe, tenint en compte la seva pròpia realitat, per conduir-les a trobar-se personalment amb el Senyor.

Quan a Madrid els joves van preguntar al Papa Lleó com podrien acompanyar els altres en el procés de descobrir la bellesa de la fe, el Sant Pare els va recomanar escoltar la veu de Déu. Per a reconèixer la veu de Déu els va indicar, en primer lloc, el camí del silenci, que és on Déu ens pot parlar o on podem discernir la veu de Déu.^[1] En segon lloc, juntament amb el silenci, els va convidar a la pregària: Quan nosaltres mateixos ens convertim en pregària, el Senyor ens respon amb el seu Verb, que es va fer home per nosaltres, afirmant que ens estima amb tot el seu ésser^[2]. I, en tercer lloc, els recordà que cal escoltar la Paraula de Déu per reconèixer la veu de Déu que és viva, perquè és Crist, la veu del qual continua ressonant en l’Església que és el seu Cos^[3].

Per aquest motiu animo totes les comunitats cristianes a mantenir l’esperit d’acollida i l’actitud d’escolta envers les persones que anhelen créixer en la seva vida cristiana. Que puguin trobar «escoles de pregària», persones i comunitats amb les quals puguin aprendre a pregar, coneixent mètodes i formes variades que portin a viure l’oració per tractar d’amistat, estant moltes vegades sols amb qui sabem que ens estima, com afirmava Santa Teresa de Jesús.

Davant la diversitat de situacions i d’experiències personals ens cal oferir processos diferenciats que responguin a les seves pròpies necessitats: infants que participen a la catequesi d’iniciació a la vida cristiana i les seves famílies, adults que desitgen esdevenir cristians, persones que retornen a la fe després d’haver rebut els sagraments de la iniciació cristiana, etc.

Per això us convido a oferir el Catecumenat als qui volen esdevenir cristians (infants, joves i adults) seguint l’itinerari previst al Ritual d’Iniciació Cristiana d’Adults (RICA) com també tenint en consideració les indicacions catequètiques i litúrgiques del seu capítol cinquè: «Ritual de la iniciació dels infants que han arribat a l’edat de la catequesi«.

Aquesta unió amb Crist s’enforteix en la celebració del sagrament de l’Eucaristia. Quan combreguem entrem en comunió amb Crist, ens pren totalment l’ésser. Rebent l’Eucaristia ens unim íntimament al Senyor, es realitza aquesta comunió amb Ell gràcies a l’aliment del seu Cos i de la seva Sang. És una unió que produeix un efecte en nosaltres, tal com ens recorda el Concili Vaticà II, citant Sant Lleó el Gran: «La participació del cos i de la sang de Crist no fa altra cosa que transformar-nos en allò que rebem» (cf. Lumen Gentium 26).

Els fruits que rebem del sagrament de l’Eucaristia ens han de portar a desitjar-los. Participar en l’Eucaristia, formar-nos per comprendre-la millor, celebrar i viure el Diumenge, han de ser accions que hem de fomentar en les nostres comunitats cristianes perquè l’Eucaristia és «font i cimal de la vida cristiana» (cf. Lumen Gentium, 11).

Voldria acabar aquest primer punt amb sant Joan de la Creu, amb aquesta estrofa poètica:

¡Que bien sé yo la fonte que mana y corre,
aunque es de noche!^[4]

Tenim tota la seguretat que Jesús és la Fonte i allí pouarem la vida veritable, però és de nit, el món no facilitarà la missió, i tindrem dificultats, però precisament les podrem superar perquè hem trobat la Fonte.

2. En comunió amb els germans

Sant Pau, a les seves cartes, i especialment a 1Co 12,12-31, utilitza la imatge del «Cos de Crist» per explicar que cada cristià, tot i tenir funcions i carismes diferents en l’Església, n’és membre essencial, unit al Crist com a cap del cos i unit també als altres: «també nosaltres que som molts, units a Crist formem un sol cos i som membres els uns dels altres» (Rm 12,5). Això implica la unió amb tots els batejats amb els quals hem de ser sol·lícits els uns envers els altres (Cf. 1Co 12,25).

Us agraeixo i us esperono a viure l’atenció, que Simone Weil descriu així: “buidar l’ànima per deixar que hi entrin els pensaments de la saviesa eterna”^[5], i també a ajudar les persones que més pateixen enmig nostre i també lluny de nosaltres. Com ens ha recordat el Papa Lleó, «els deixebles de Jesús no poden considerar aliè el clam dels que criden des de la nit«.^[6]

Càritas i Mans Unides, seguint l’Evangeli, ens motiven a ser solidaris i ens permeten canalitzar les nostres aportacions. Us agraeixo també totes les ajudes que des del cor i des de l’anonimat continueu realitzant amb els vostres veïns i amb totes aquelles persones que, deixant els seus països i les seves cultures, conviuen entre nosaltres, als nostres pobles i ciutats. Us convido a mantenir l’esperit d’acollida de totes les persones migrants a les nostres comunitats reconeixent i integrant la riquesa i el valor de tot el que aporten, perquè «integrar és obrir espai perquè una persona pugui sentir-se corresponsable».^[7]

Recordant la icona bíblica de la imatge de la tenda, emprada en el document de treball per a l’etapa continental del Sínode, hem de mantenir aquesta actitud acollidora, oberta, inclusiva que respongui a la invitació: «Eixampla la teva tenda» (Is 54,2).

Soc conscient que no és una tasca fàcil i en alguns moments ens pot pertorbar, però som cristians i els nostres valors son d’una dimensió i d’una amplitud pròpies de Déu.

3. Corresponsables en la missió, som enviats

El Papa Francesc ens recordava a Evangelii Gaudium que «en virtut del Baptisme rebut, cada membre del Poble de Déu s’ha convertit en deixeble missioner (cf. Mt 28,19). Cada un dels batejats, qualsevol que sigui la seva funció en l’Església i el grau d’il·lustració de la seva fe, és un agent evangelitzador, i seria inadequat pensar en un esquema d’evangelització impulsat per actors qualificats i que la resta del poble fidel sigui només receptiu de les seves accions» (cf. EG 120).

Voldria remarcar aquesta idea de la participació de tots els fidels en la missió de l’Església, no motivada per una davallada del nombre de preveres en la nostra Església diocesana respecte de les dècades anteriors sinó com a conseqüència de la nostra condició baptismal i de la nostra unió amb Déu. El Papa Francesc ens continuava dient a Evangelii Gaudium: «tot cristià és missioner en la mesura en què s’ha trobat amb l’amor de Déu en Crist Jesús; ja no diem que som «deixebles» i «missioners», sinó que som sempre «deixebles missioners». Aquestes dues realitats, no les podem dissociar; ambdues estan relacionades.«

I ara ens caldria afegir, a aquest ser «deixebles missioners», l’actitud de col·laboració i responsabilitat viscuda per cada fidel. De manera molt sintètica el Document Final del Sínode (DF) ho expressa amb dues paraules: «corresponsabilitat diferenciada» (cf. DF 77). Utilitza aquesta expressió en referir-se a la necessitat d’oferir als homes i dones, als fidels laics, més oportunitats de participació en els llocs de responsabilitat i en la presa de decisions.

És necessari que fomentem el bon funcionament dels organismes de participació diocesans i parroquials (com per exemple el Consell de Pastoral i el Consell d’Economia) pel bé de la nostra Església i de les nostres comunitats cristianes. Participar-hi activament, sentint-nos corresponsables en l’acció evangelitzadora de l’Església.

Però sobretot hem de sentir-nos enviats al nostre món, com a deixebles del Ressuscitat. Cada cristià, responent a la seva vocació cristiana, ha de ser portador i testimoni de l’Evangeli en el món. Per això ens cal retornar a la vocació el seu sentit més profund: una crida de Déu al servei i a la missió per als altres, des de qualsevol compromís de vida cristiana. Totes les vocacions (laical, matrimonial, religiosa, sacerdotal, consagrada) han de sentir-se unides en una mateixa missió compartida.

Hem de poder acompanyar els processos de discerniment dels joves que es plantegen la seva vida des de la perspectiva de la vocació per poder respondre: Per a qui soc? Què espera Déu de mi? A què em sento cridat?

Des d’aquesta perspectiva vocacional haurem de compartir també la nostra reflexió sobre què significa i comporta la comunió entre els diversos carismes, vocacions i ministeris. Com els podem valorar més i tenir més en compte en la nostra acció evangelitzadora.

Recordo el testimoni de persones que tenim molt a prop, els nostres padrins i padrines, sovint els sentim dir sovint: “no podria viure sense fe i no puc passar el dia sense fer una pregària a Déu Nostre Senyor”; aquí trobem una raó profunda i sòlida per la qual hem de ser missioners. Oferir l’oportunitat a moltes persones i a nosaltres mateixos de viure la grandesa, la força, la guia, la llum de la fe i la inestimable presència del Senyor. La gent gran va conformar la seva vida enmig de l’Església, en la comunitat parroquial i ara són llum i transmissors de la vida en Déu.

Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida (Jn 10,10)

Estimats diocesans, permeteu-me de finalitzar convidant-vos a viure plenament el vostre baptisme. Haver-lo rebut té unes conseqüències espirituals, d’unió amb el Crist i amb els altres cristians, i també pastorals. Aprofundir en el sagrament del baptisme ens ajuda a descobrir tota la seva riquesa i totes les nostres implicacions en la missió de l’Església.

Sant Pau VI, a Evangelii Nuntiandi, afirmà que en l’Església «la vida íntima -vida de pregària, escolta de la paraula i de l’ensenyament dels apòstols, caritat fraterna viscuda, pa compartit- no té un ple sentit fins que esdevé testimoniatge, provoca l’adhesió i la conversió, es fa predicació i anunci de la bona nova. És així com l’Església rep la missió d’evangelitzar i com l’activitat de cada membre és important per al conjunt « (cf. EN 15).

Dono gràcies a Déu per la vida de cadascú de vosaltres, per la vostra vocació cristiana, per tot el que aporteu amb els dons que el Senyor us ha concedit. “Perquè el Totpoderós obra en mi meravelles”, ens diu Maria, la nostra Mare.

Demanem a Déu que, moguts per l’Esperit Sant, vivint la fe de manera personal i en comunitat, apropem les persones al Crist, perquè units a Ell trobin vida a desdir.

Santa Teresa de l’Infant Jesús ens diu que, buscant la seva vocació o el seu lloc en el cos místic del Crist, el va trobar en el cor, on està el centre i la força, des d’allí s’il·lumina tota l’acció de la vida eclesial. En aquest mes missioner, que la Patrona universal de les missions, intercedeixi per nosaltres i ens faci fills d’una Església missionera i joiosa de seguir el Crist en família,

La Seu d’Urgell, 1 d’octubre de 2026

Santa Teresa de l’Infant Jesús, verge i doctora de l’Església
Patrona universal de les missions

✠ Josep-Lluís Serrano i Pentinat
Bisbe d’Urgell