Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En aquesta solemne festa de Tots els Sants, l’Església ens convida a reflexionar sobre la gran esperança, la gran esperança que es funda en la Resurrecció de Crist: Crist ha ressuscitat i també nosaltres estarem amb Ell. Els sants i els beats són els testimonis més autoritzats de l’esperança cristiana, perquè l’han viscut plenament en la seva existència, entre alegries i sofriments, posant en pràctica les Benaurances que Jesús va predicar i que avui ressonen en la litúrgia (cf. Mt 5,1-12a). Les Benaurances evangèliques són, en efecte, el camí de la santedat. Em refereixo ara a dues Benaurances, la segona i la tercera.
La segona és aquesta: “Benaurats els que ploren, perquè ells seran consolats” (*v. 4). Semblen paraules contradictòries, perquè el plor no és un signe d’alegria i felicitat. Motius de plor i de sofriment són la mort, la malaltia, les adversitats morals, el pecat i els errors: simplement la vida quotidiana, fràgil, feble i marcada per les dificultats. Una vida a vegades ferida i provada per la ingratitud i la incomprensió. Jesús proclama benaurats als quals ploren per aquestes situacions i, malgrat tot, confien en el Senyor i es posen a la seva ombra. No són indiferents ni tampoc endureixen els seus cors en el dolor, sinó que esperen amb paciència en el consol de Déu. I aquest consol l’experimenten ja en aquesta vida.
En la tercera Benaurança Jesús afirma: “Benaurats els mansos, perquè ells heretaran la terra” (v. 5). Germans i germanes la mansuetud! La mansuetud és característica de Jesús, que diu de si mateix: «Apreneu de mi que soc mans i humil de cor» (Mt 11, 29). Mansos són aquells que tenen domini de si, que deixen lloc a l’altre, que ho escolten i ho respecten en la seva manera de viure, en les seves necessitats i en les seves demandes. No pretenen sotmetre-ho ni menysprear-ho, no volen sobresortir i dominar-ho tot, ni imposar les seves idees i interessos en detriment dels altres. Aquestes persones, que la mentalitat mundana no aprecia, són en canvi precioses als ulls de Déu, que els dona en herència la terra promesa, és a dir, la vida eterna. També aquesta benaurança comença aquí sota i es complirà en el Cel, en Crist. La mansuetud. En aquest moment de la vida, també mundial, on hi ha tanta agressivitat…I també en la vida quotidiana, el primer que surt de nosaltres és l’agressió, la defensa. Necessitem mansuetud per a avançar en el camí de la santedat. Escoltar, respectar, no agredir: mansuetud.
Benvolguts germans i germanes, triar la puresa, la mansuetud i la misericòrdia; triar confiar-se al Senyor en la pobresa d’esperit i en l’aflicció; esforçar-se per la justícia i la pau, tot això significa anar a contra corrent de la mentalitat d’aquest món, de la cultura de la possessió, de la diversió sense sentit, de l’arrogància cap als més febles. Els sants i els beats han seguit aquest camí evangèlic. La solemnitat d’avui, que celebra a Tots els Sants, ens recorda la vocació personal i universal a la santedat, i ens proposa els models segurs d’aquest camí, que cadascun recorre de manera única, de manera irrepetible. Basta pensar en la inesgotable varietat de dons i històries concretes que es donen entre els sants i les santes: no són iguals, cadascun té la seva personalitat i ha desenvolupat la seva vida en la santedat segons la seva pròpia personalitat i cadascun de nosaltres pot fer-ho, anar per aquest camí. Mansuetud, mansuetud si us plau i anirem a la santedat.
Aquesta immensa família de fidels deixebles de Crist té una mare, la Mare de Déu. Nosaltres la venerem amb el títol de Reina de tots els Sants, però és sobretot la Mare, que ensenya a cadascun a acollir i seguir al seu Fill. Que ens ajudi a alimentar el desig de santedat recorrent el camí de les Benaurances.
