Lectura de l’evangeli segons sant Joan
(Jn 1,6-8.19-28).
Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.
Quan els jueus van enviar-li, des de Jerusalem, sacerdots i levites per interrogar-lo, el testimoni de Joan fou aquest. Li preguntaren: «Qui ets tu?» Ell, sense cap reserva, confessà clarament: «Jo no sóc el Messies.» Li preguntaren: «Qui ets, doncs? Elies?» Els diu: «No el sóc.» «Ets el Profeta que esperem?» Respongué: «No.» Li digueren: «Doncs, qui ets? Hem de donar una resposta als qui ens han enviat: què dius de tu mateix?» Digué: «Sóc una veu que crida en el desert: “Aplaneu el camí del Senyor”, com diu el profeta Isaïes.» Alguns dels enviats, que eren fariseus, li preguntaren encara: «Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?» Joan els respongué: «Jo batejo només amb aigua, però, tot i que no el coneixeu, ja teniu entre vosaltres el qui ve després de mi; jo no sóc digne ni de deslligar-li la corretja del calçat.»
Això va passar a Bet-Ània, a l’altra banda del Jordà, on Joan batejava.
Viviu sempre contents en el Senyor
A mig camí de l’Advent, l’Església vol que comencem a viure l’alegria messiànica.
Ja a la primera lectura Isaïes anuncia el retorn de l’exili com una gran notícia : El Senyor farà germinar el benestar i la glòria davant de tots els pobles com la terra fa créixer la brotada o el jardí fa néixer la sembra. Davant d’aquesta perspectiva l’única reacció lògica és l’entusiasme : Aclamo el Senyor ple de goig, la meva ànima celebra el meu Déu, que m’ha mudat amb vestits de victòria, m’ha cobert amb un mantell de felicitat. És la mateixa joia i entusiasme amb que Maria cantà el Magnificat, que avui se’ns proposa com a salm responsorial, per les meravelles obrades per Déu en la seva persona. I sant Pau, en el fragment de la seva primera carta als cristians de Tessalònica que hem llegit, acaba de reblar el clau : Viviu sempre contents en el Senyor, no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist.
Així, doncs, l’actitud d’espera, de preparació, d’anunci de la vinguda del Senyor, ha d’anar acompanyada d’un to joiós, festiu, alegre, sobretot perquè sabem reconèixer que el Senyor ja ha vingut, i segueix venint cada dia, i ha obrat coses grans en nosaltres, i n’hem d’estar agraïts. Tot plegat queda molt ben resumit en l’oració col·lecta del dia : Mireu, oh Déu, el vostre poble que espera, ple de fe, la festa del naixement del vostre Fill ; concediu-li d’arribar amb alegria a les festes de Nadal i de celebrar-les solemnement amb el goig de l’Esperit.
Hi ha un segon missatge en les lectures que també hem de comentar: Són les paraules del profeta Isaïes, i que Jesús a la sinagoga de Natzaret s’aplicà a ell mateix a l’inici de la seva missió.
Jesús és el profeta anunciat per Isaïes: L’Esperit de Déu reposa sobre Ell: així es va manifestar al Jordà; així ho declarà ell mateix a Natzaret. L’Esperit del Pare l’ha ungit. Amb Ell s’inicia el temps messiànic; el temps de la gran manifestació del Déu misericordiós: les cadenes es trenquen; les culpes són perdonades; els cors adolorits són guarits; el pobres reben la bona nova; i es proclamat un any sense posta de gràcia del Senyor.
El temps d’Advent no vol ser altra cosa que una vivència intensa per a cada u de nosaltres i per a la tota l’Església, d’aquest temps messiànic en que l’amor alliberador del Pare es fa present en mig dels homes en la persona de Jesucrist: i que ara nosaltres hauríem de viure amb il·lusió i alegria: anunciant als pobres, no amb paraules sinó sobretot amb obres, la Bona Nova de Jesús, ens hauríem d’atansar als cors adolorits per a oferir-los consol i guarició; hauríem de trencar cadenes (les nostres i les que puguin portar els nostres germans) anunciant a tots els homes que el temps de salvació, de gràcia, de pau, de consol, ja ha començat.
Mn. Pau Vidal
